Turc

El turc és un membre del subgrup turc, o occidental, de les llengües oghuz, que inclou el gagaús i l'àzeri. Les llengües oghuz formen el subgrup sud-occidental de les llengües turqueses, una família lingüística que inclou una trentena de llengües vivents parlades a l'Europa oriental, Àsia central i Sibèria. Alguns lingüistes creuen que les llengües turqueses formen part d'una família de llengües altaiques més gran.^[2] Aproximadament, el 40% dels parlants de llengües turqueses són parlants nadius del turc.^[3] Els trets característics del turc, com l'harmonia vocàlica, l'aglutinació i la manca de gènere gramatical, són universals dins la família turquesa i les llengües altaiques.^[3] Hi ha un grau elevat d'intel·ligibilitat mútua entre el turc i la resta de llengües oghuz, incloent-hi l'àzeri, el turcman, el qashqai, el gagaús i el turc gagaús balcànic.^[4]

Les inscripcions turqueses més antigues conegudes són les dues inscripcions monumentals Orkhon. Es troben a l'actual Mongòlia i foren erigides en honor del príncep Kul Tigin i el seu germà, l'emperador Bilge Kağan. Daten d'entre el 732 i el 735 i són un registre primerenc important. Després del descobriment i l'excavació d'aquests monuments i d'algunes lloses de pedra associades per part d'arqueòlegs russos a la regió que envolta la vall de l'Orkhon, entre el 1889 i el 1893, es determinà que l'idioma de les inscripcions era turquès antic escrit amb l'alfabet Orkhon, que també s'ha anomenat runes turqueses o runiformes, a causa de la seva semblança exterior amb els alfabets rúnics germànics.^[5]

Amb l'expansió turquesa durant l'alta edat mitjana (aprox. segles VI-XI), els pobles de parla turquesa s'estengueren per l'Àsia central, cobrint una regió vasta que anava des de Sibèria fins a Europa i el Mediterrani. Els seljúcides dels turcs oghuz, en particular, dugueren la seva llengua, el turquès oghuz (avantpassat directe del turc actual) a Anatòlia, al segle xi.^[6] També al segle xi, un lingüista primerenc de les llengües turqueses, Mahmud al-Kaixgarí del kanat Qarakhànida, publicà el primer diccionari de turc exhaustiu i un mapa de la distribució geogràfica dels parlants de llengües turques, en el seu Compendi dels dialectes turquesos (en turc otomà: Divânü Lügati't-Türk).^[7]

Després de l'adopció de l'islam vers el 950 pel kanat Qarakhànida i els turcs seljúcides, ambdós considerats els avantpassats culturals dels otomans, la llengua administrativa d'aquests estats adquirí un gran conjunt de manlleus lingüístics de l'àrab i el persa. La literatura turca del període otomà, especialment la poesia diwan otomana, rebé una forta influència persa, incloent-hi l'adopció de la mètrica poètica i una gran quantitat de paraules importades. La llengua literària i oficial de l'Imperi Otomà (aprox. 1299-1922) era una mescla de turc, persa i àrab que diferia considerablement del turc de cada dia parlat en aquest període, i rep el nom de turc otomà.

Després de la fundació de la República de Turquia i la reforma de l'escriptura, l'Associació de la Llengua Turca (TDK) fou fundada el 1932 sota el patrocini de Mustafa Kemal Atatürk, amb l'objectiu de dur a terme recerques sobre el turc. Una de les tasques de l'associació recentment fundada consistia a iniciar una reforma lingüística per substituir els manlleus d'origen àrab i persa amb equivalents turcs.^[9] Prohibint l'ús de paraules importades en la premsa, l'associació aconseguí eliminar uns centenars de mots estrangers de la llengua. Mentre que la majoria de paraules introduïdes en la llengua per la TDK eren encunyades a partir d'arrels turqueses, també s'optà per ressuscitar paraules de l'antic turc que no havien estat utilitzades en segles.

A causa d'aquest canvi sobtat en el llenguatge, la gent gran i la gent jove de Turquia començaren a diferir en el vocabulari. Mentre que les generacions nascudes abans de la dècada del 1940 tendeixen a utilitzar els mots antics d'origen àrab o persa, les generacions més joves prefereixen expressions més noves. És especialment irònic el fet que el mateix Atatürk, en el seu llarg discurs al nou Parlament el 1927, utilitzà un estil de dicció otomana que avui en dia sona tan estranger que ha calgut "traduir-lo" tres vegades al turc modern: primer el 1963, després el 1986, i per última vegada el 1995.^[10] El debat lingüístic també té un aspecte polític; els grups conservadors tendeixen a utilitzar mots més arcaics en la premsa o en el llenguatge de cada dia.

Les darreres dècades han estat testimoni del treball constant de la TDK per encunyar noves paraules turques per expressar conceptes i tecnologies nous a mesura que entren en l'idioma, principalment de l'anglès. Moltes d'aquestes paraules, especialment els termes de les tecnologies de la informació i la comunicació, han estat àmpliament acceptades. Tanmateix, de vegades, la TDK és criticada per encunyar termes que sonen artificiosos. Alguns canvis anteriors (com ara introduir bölem en comptes de fırka, 'partit polític') tampoc no foren acceptades pel públic (de fet, fırka ha estat substituït pel manlleu francès parti). Algunes paraules restaurades de l'antic turc han adoptat un significat especialitzat: per exemple, betik (que originalment volia dir 'llibre') es fa servir actualment per a dir script en informàtica.

Moltes de les paraules derivades per la TDK coexisteixen amb les seves homòlogues més antigues. Això sol passar quan un manlleu canvia el seu significat original. Per exemple, dert, derivat del persa dard (درد 'dolor'), significa 'problema' o 'dificultat' en turc, mentre que es fa servir la paraula nadiua turca ağrı per a referir-se al dolor físic. De vegades, el manlleu té un significat lleument diferent del de la paraula nadiua turca, i dona peu a una situació semblant a la coexistència de paraules germàniques i romàniques en anglès. Entre les paraules antigues que han estat substituïdes, hi ha termes de geometria, els punts cardinals, el nom d'alguns mesos i molts noms i adjectius. Alguns exemples de paraules turques modernes i manlleus antics són:

El turc és l'idioma oficial de Turquia i de la RTNC. També és una de les sis llengües de treball de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa des de 2016.^[12]

El turc estàndard modern es basa en el dialecte d'Istanbul.^[13] Aquest turc d'Istanbul (İstanbul Türkçesi) constitueix el model de turc escrit i parlat, tal com recomanen Ziya Gökalp, Ömer Seyfettin i altres.^[14]

La variació dialectal persisteix, malgrat la influència d'anivellament de l'estàndard utilitzat en els mitjans de comunicació de masses i en el sistema educatiu turc des dels anys trenta.^[15] Els investigadors acadèmics de Turquia sovint es refereixen als dialectes turcs com ağız o şive, la qual cosa condueix a una ambigüitat amb el concepte lingüístic d'accent, que també està cobert amb aquestes paraules. Diverses universitats, així com un grup de treball dedicat de l'Associació per a la Llengua Turca, duen a terme projectes investigant els dialectes turcs. L'any 2002 es va continuar treballant en la compilació i publicació de les seves investigacions com a atles dialectal complet de la llengua turca.^[16][17] Tot i que l'alfabet otomà, sent una mica més ambigu fonèticament que l'escriptura llatina, codificat per a moltes de les variacions dialectals entre dialectes turcs, l'escriptura llatina moderna no ho aconsegueix. Exemples d'això són la presència del so velar nasal [ŋ] en certs dialectes orientals del turc que estava representat per la lletra otomana /ڭ/ però que es va fusionar amb /n/ en l'escriptura llatina. A més, hi ha lletres com /خ/, /ق/, /غ/ que fan els sons [ɣ], [q], i [x], respectivament en certs dialectes orientals però que es fusionen en [g], [k] i [h] en els dialectes occidentals i, per tant, estan representats defectuosament en l'alfabet llatí per als parlants de dialectes orientals.

Alguns immigrants a Turquia de Rumelia parlen el turc rumelià, que inclou els diferents dialectes de Ludogorie, Dinler i Adakale, que mostren la influència del teoritzat Sprachbund dels Balcans. Kıbrıs Türkçesi és el nom del dialecte del turc xipriota i és parlat pels xipriotes turcs. Edirne és el dialecte de Edirne. Ege es parla a la regió de l'Egeu, i el seu ús s'estén a Antalya. Els nòmades Yörüks de la Regió mediterrània de Turquia també tenen el seu propi dialecte de turc.^[18] Aquest grup no s'ha de confondre amb els nòmades Yuruk de Macedònia, Grècia i la Turquia europea, que parlen turc Gagauz dels Balcans.

Els turcs meskhetians que viuen a Kazakhstan, Azerbaidjan i Rússia, així com a diversos països de l'Àsia central, també parlen un dialecte turc d'Anatòlia oriental, originari de les zones de Kars, Ardahan i Artvin i que comparteixen similituds amb l'àzeri, la llengua de l'Azerbaidjan.^[19]

La Regió d'Anatolia Central parla Orta Anadolu. Karadeniz, parlat a la Regió del Mar Negre oriental i representat principalment pel dialecte Trabzon, mostra la influència del substratum del grec en fonologia i sintaxi;^[20] també es coneix com a dialecte laz (que no s'ha de confondre amb la llengua laz). Kastamonu es parla a Kastamonu i els seus voltants. El turc Karamanli es parla a Grècia, on s'anomena Kαραμανλήδικα. És l'estàndard literari dels Karamanlides.^[21]

El turc actual fa servir un alfabet de 29 lletres, 8 vocals i 21 consonants:

a b c ç d e f g ğ h ı i j k l m n o ö p r s ş t u ü v y z

Aquestes consonants sonen com en català: b d f m n p t z

• c sona com tj en català central o j en anglès
• ç sona com tx en català
• g sempre oclusiva velar com a gat en català, palatalitzada en contacte amb vocals anteriors
• ğ (caràcter g amb caron), actualment gairebé no sona i allarga les vocals contigües, històricament una fricativa velar sonora
• h sona com h en alemany o com j en castellà
• j sona com j en català central o en francès, no pas com tj en català o j en anglès
• k palatalitzada en contacte amb vocals anteriors
• l velaritzada com en català en contacte amb vocals posteriors
• r sempre suau, com a pera, com la r italiana
• s sona sempre com ss en català
• ş (caràcter s amb diacrític) sona com xeix en català, com sh en anglès, com sch en alemany o ch en francès.
• v diferent de b, fricativa labiodental sonora, com v en anglès, francès o en la pronúncia valenciana.
• y sona com i consonàntica en català, com en iogurt.

Les vocals poden ser anteriors (eiöü) o posteriors (aıou), altes (iıuü) o baixes (aeoö), i arrodonides (ouöü) o no arrodonides (aıei).

• La vocal o representa la vocal baixa posterior arrodonida (com la o tancada catalana).
• La vocal u representa la vocal alta posterior arrodonida (com la u catalana).
• La vocal ö representa la vocal baixa anterior arrodonida (com la ö alemanya o el grup eu en francès).
• La vocal ü representa la vocal alta anterior arrodonida (com la ü alemanya o la u francesa).
• La vocal e representa la vocal baixa anterior no arrodonida (com la e oberta catalana).
• La vocal i (caràcter i amb punt, majúscula İ) representa la vocal alta anterior no arrodonida (com la i catalana).
• La vocal a representa la vocal baixa posterior no arrodonida (com la u a la paraula anglesa sun).
• La vocal ı (caràcter i sense punt, majúscula I) representa la vocal alta posterior no arrodonida.

La fonologia turca segueix regles d'harmonia vocàlica, que fan variar la vocal de la major part de sufixos segons el tipus de vocals de l'arrel.

La principal regla és que una paraula només pot contenir o bé vocals anteriors (e i ö ü) o bé vocals posteriors (a ı o u). Per això, molts sufixos gramaticals tenen una forma amb vocal anterior i una altra amb vocal posterior (per exemple, Türkiye'de —a Turquia— però kapıda —a la porta—).

A més, una regla secundària fa que les vocals altes ('ı i' u ü) tendeixin a tornar-se les arrodonides corresponents (üu) quan estan precedides d'una vocal arrodonida (ouöü). Per això, alguns sufixos gramaticals encara tenen dues formes més amb vocals arrodonides (per exemple, Türkiyedir —és Turquia—, kapıdır —és la porta—, però gündür —és el dia—, paltodur —és l'abric—).

Les excepcions hi són nombroses. Cadascuna de les parts de les paraules compostes funcionen independentment pel que fa a l'harmonia vocàlica (per exemple, formes com bugün 'avui', literalment 'aquest dia'). Alguns sufixos gramaticals són invariables (com -iyor), i hi ha unes poques paraules turques que no segueixen aquestes regles (com anne 'mare'). En aquests casos, els sufixos harmonitzen amb la vocal final de la paraula.

Exemple de turc amb traducció al català:

Madde 1: Bütün insanlar hür, haysiyet ve haklar bakımından eşit doğarlar. Akıl ve vicdana sahiptirler ve birbirlerine karşı kardeşlik zihniyeti ile hareket etmelidirler.

Article 1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

• Akalın, Şükrü Haluk «Türk Dil Kurumu'nun 2002 yılı çalışmaları (Turkish Language Association progress report for 2002)» (PDF). Türk_Dili, 85, 613, 2003. Arxivat de l'original el 2007-06-27. ISSN: 1301-465X [Consulta: 18 març 2007]. Arxivat 2007-06-27 a Wayback Machine.(turc)
• Bazin, Louis «Turcs et Sogdiens: Les Enseignements de L'Inscription de Bugut (Mongolie), Mélanges Linguistiques Offerts à Émile Benveniste». Collection Linguistique, publiée par la Société de Linguistique de Paris, LXX, 1975, p. 37–45.(en francès)
• Brendemoen, B. Conference on Turkish in Contact, Netherlands Institute for Advanced Study (NIAS) in the Humanities and Social Sciences, Wassenaar, 5–6 febrer, 1996, 1996. «Phonological Aspects of Greek-Turkish Language Contact in Trabzon»  (en anglès)
• Coulmas, Florian. Writing Systems of the World. Blackwell Publishers Ltd, Oxford, 1989. ISBN 0631180281.  (en anglès)
• Dilaçar, Agop «Atatürk ve Yazım». Türk Dili, 35, 307, 1977. ISSN: 1301-465X [Consulta: 19 març 2007].(turc)
• Findley, Carter V. The Turks in World History. Oxford University Press, Octubre 2004. ISBN 0-19-517726-6.  (en anglès)
• Johanson, Lars «Discoveries on the Turkic linguistic map» (PDF). . Swedish Research Institute in Istanbul, 2001. Arxivat de l'original el 2007-02-05 [Consulta: 18 març 2007]. Arxivat 2007-02-05 a Wayback Machine.
• International Phonetic Association. «Turkish». A: Handbook of the International Phonetic Association: A guide to the use of the International Phonetic Alphabet. Cambridge: Cambridge University Press, 1999, p. 155. ISBN 0-521-65236-7 (hb); ISBN 0-521-63751-1 (pb).  (en anglès)
• Ishjatms, N. «Nomads In Eastern Central Asia». A: History of civilizations of Central Asia. 2. UNESCO Publishing, 1996. ISBN 92-3-102846-4.  (en anglès)
• Katzner, Kenneth. Languages of the World, Third Edition. Routledge, an imprint of Taylor & Francis Books Ltd., Març 2002. ISBN 978-0415250047.  (en anglès)
• Lewis, Geoffrey. Teach Yourself Turkish. English Universities Press, 1953. ISBN 978-0340492314.  (2a edició 1989) (en anglès)
• Lewis, Geoffrey. Turkish Grammar. Oxford University Press, 2001. ISBN 0-19-870036-9.  (en anglès)
• Lewis, Geoffrey. The Turkish Language Reform: A Catastrophic Success. Oxford University Press, 2002. ISBN 0-19-925669-1.  (en anglès)
• Nişanyan, Sevan. Sözlerin Soyağacı: Çağdaş Türkçenin Etimoloji Sözlüğü (Diccionari Etimològic del Turc Contemporani). Adam Yayınları, Revised and Enlarged 3rd Edition, 2007. ISBN 978-975-418-868-4. (turc)
• Özsoy, A. Sumru; Taylan, Eser E. (eds.). Türkçe'nin ağızları çalıştayı bildirileri (Workshop on the dialects of Turkish). Boğaziçi Üniversitesi Yayınevi, 2000. ISBN 9755181407. (turc)
• Soucek, Svat. A History of Inner Asia. Cambridge University Press, Març 2000. ISBN 978-0521651691.  (en anglès)
• Vaux, Bert «Hemshinli: The Forgotten Black Sea Armenians» (PDF). . Harvard University, 2001. Arxivat de l'original el 15 de març 2007 [Consulta: 24 abril 2007]. Arxivat 15 de març 2007 a Wayback Machine. (en anglès)
• Eyüboğlu, İsmet Zeki. Türk Dilinin Etimoloji Sözlüğü (Etymological Dictionary of the Turkish Language). Sosyal Yayınları, İstanbul, 1991. ISBN 978-975-7384-72-4.  (turc)
• Özel, Sevgi; Haldun Özen and Ali Püsküllüoğlu (eds.). Atatürk'ün Türk Dil Kurumu ve Sonrası (Atatürk's Turkish Language Association and its Legacy) (en turc). Bilgi Yayınevi, Ankara, 1986. OCLC 18836678. 
• Püsküllüoğlu, Ali. Arkadaş Türkçe Sözlük (Arkadaş Turkish Dictionary). Arkadaş Yayınevi, Ankara, 2004. ISBN 975-509-053-3.  (turc)

• Literatura turca

• Center for Studies on Turkey ('Centre d'Estudis sobre Turquia'), Universitat d'Essen. «The European Turks: Gross Domestic Product, Working Population, Entrepreneurs and Household Data» (PDF). Turkish Industrialists' and Businessmen's Association, 2003. Arxivat de l'original el 4 de desembre 2005. [Consulta: 6 gener 2007]. (en anglès)
• Diccionari turc-català i català-turc en línia.

Viccionari