Astroteologia

L'astroteologia és una disciplina que combina els mètodes i aspectes de la ciència espacial amb la teologia sistemàtica.^[1] L'astroteologia es refereix a les implicacions teològiques, culturals i ètiques de l'exploració espacial i identifica els elements del mite i la religió en la ciència espacial.^[2] L'astroteologia és una "branca multidisciplinària de la teologia que ocupa la relació entre Déu i la creació, especialment la creació de l'univers al llarg del temps". Ted F. Peters considera l'astroteologia com "el punt de trobada entre teòlegs i astrobiòlegs", mentre que A.C. Pieterse descriu el camp com un "forat de cuc profètic que relaciona l'espai-temps amb la transformació escatològica", una teologia de la naturalesa més que una teologia natural.^[3]

A. C. Pieterse proposa l'origen de l'astroteologia en els filòsofs grecs.^[4] El teòleg Ted Peters identifica de manera similar els antics debats sobre la pluralitat dels mons (aperoi kosmoi) com un punt de partida per a l'astroteologia, rastrejant-lo des d' Aristòtil fins a Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i Guillem d'Occam.^[5]

La paraula astroteologia (o astro-teologia) apareix per primera vegada en un tractat del clergue anglicà William Derham. Segons Derham, la tasca d'aquesta disciplina era "glorificar Déu emfatitzant en la immensitat i la magnificència de la creació de Déu". L'astroteologia ha sigut dividida en èpoques cronològiques tant per Derham com posteriorment per Edward Higginson el 1855.^[6]

Segons Ted Peters, l'astroteologia és "com a mínim, una teologia de la ciència espacial", que connectaria amb l'astrobiologia, tot desafiant el concepte d'intel·ligència extraterrestre i participant en discussions sobre l'abast de la creació de Déu, a la vegada que cercaria significats religiosos ocults en experiències seculars.^[7]

• Astrolatria