Incendi del Reichstag

Incendi del Reichstag

L'edifici cremant la nit del 27 de febrer mentre els bombers lluiten per extingir el foc
52° 31′ 07″ N, 13° 22′ 34″ E / 52.5186°N,13.3761°E / 52.5186; 13.3761
Nom en la llengua original	(de) Reichstagsbrand
Tipus	incendi
Data	27 de febrer de 1933
Localització	Edifici del Reichstag a Berlín (República de Weimar)
Estat	República de Weimar
Participant	Marinus van der Lubbe
Objectiu	Reichstag
Resultat	Decret de l'Incendi del Reichstag
Danyat	Reichstag
Cronologia
	Leipzig Trial (en)

L'incendi del Reichstag, un moment crucial en la història de l'Alemanya nazi, va començar a les 9:14 del vespre del 27 de febrer de 1933, quan els bombers de Berlín van rebre l'alarma informant que el Reichstag estava en flames.

La investigació inicial i els nazis van acusar el comunista neerlandès Marinus Van der Lubbe d'haver-lo perpetrat, però pòstumament la justícia alemanya va commutar la sentència per vuit anys de presó i posteriorment aquesta mateixa sentència va ser derogada pel govern democràtic alemany vigent l'any 2008.^[1] Actualment, la qüestió de l'autoria no ha pogut ser totalment aclarida pels historiadors, però, políticament, els grans beneficiats del succés van ser els mateixos nazis.^[2]

La situació política alemanya s'havia tornat molt complexa: els partits de dretes volien crear una dictadura a Alemanya, i l'NSDAP o partit nazi s'havia convertit en el partit més votat, amb el 37% de vots en les eleccions del 31 de juliol de 1932. El partit nazi va iniciar converses amb els partits de Von Papen i el Partit de Centre, per assumir el càrrec de canceller, cosa que el president Von Hindenburg va rebutjar, i es van convocar noves eleccions quan el canceller Franz von Papen va perdre una moció de confiança en l'única sessió de la legislatura.

A les eleccions de novembre de 1932, el NSDAP, tot i obtenir un 32% dels vots, va continuar sent el partit més votat, i el 30 de gener de 1933, després de la renúncia del nou canceller Kurt von Schleicher, Von Hindenburg, Hitler va assumir el càrrec de canceller d'Alemanya i presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya amb el suport de Von Papen, que creia que podria controlar el govern a l'ombra, amb la convocatòria de noves eleccions per al març de 1933. Al gabinet del nou govern, solament Hermann Göring i Wilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el poder que tenia al carrer el partit nazi era molt gran.

El foc semblava que havia començat en diversos punts, i quan la policia va arribar va haver-hi una explosió que va incendiar la cambra de diputats. La policia va trobar Marinus van der Lubbe, un comunista revolucionari neerlandès sense feina dins de l'edifici, i els líders nazis es van decidir a culpar el Komintern de l'incendi.

Van der Lubbe va ser declarat culpable en el judici i sentenciat a mort. Va ser decapitat el 10 de gener de 1934.

A més de Van der Lubbe, es va jutjar com a responsables de la suposada conspiració comunista que havia inspirat l'incendi del Reichstag, un exdiputat comunista alemany anomenat Torgler i tres búlgars, Gueorgui Dimitrov, Vasil Tanev i Blagoi Popov. El primer era l'organitzador del Komintern per a l'Europa de l'Est. Excepte Vander Lubbe, la resta fou absolta dels càrrecs i, en el cas dels tres búlgars, expulsats a la Unió Soviètica; això provocà l'enfuriment del Führer, el qual decidí la reforma del sistema judicial alemany a partir d'aquest fet.

El govern va reaccionar amb el Decret de l'Incendi del Reichstag l'endemà, que suspenia els drets civils bàsics, iniciant el que s'anomena Gleichschaltung, el procés mitjançant el qual es van suspendre les garanties democràtiques de la constitució de Weimar. D'acord amb el decret, el KPD (Partit Comunista Alemany) i altres partits es van il·legalitzar, i els funcionaris i diputats comunistes van ser arrestats i enviats a camps de concentració o morts, escapçant l'organització. Lentament, només l'NSDAP i les seves organitzacions satèl·lits romangueren legals en el nou sistema.

L'incendi es va produir sis dies abans de les eleccions avançades, que va guanyar l'NSDAP amb un 43,9% dels vots, i continuava sent el partit més gran a la cambra, però no prou per a assegurar la majoria absoluta, de manera que es va mantenir la coalició amb el DNVP. Com els nazis no van obtenir la majoria absoluta, el govern de Hitler es va enfrontar a la cambra presentant la Llei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament durant quatre anys. Com la llei necessitava un suport de dos terços de la cambra, Ludwig Kaas, del Partit Catòlic de Centre va votar a favor amb la promesa verbal que el mateix partit i els acords amb l'Església catòlica es mantindrien. Els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas, civil– que tant havien desitjat, però no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant.

L'abril de 1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa els jueus de tot càrrec de l'administració de l'estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins l'NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com les Sturmabteilung (SA) d'Ernst Röhm o la facció de Gregor Straßer, molts dels quals van morir en la Nit dels ganivets llargs. Després de la mort del president Paul von Hindenburg el 1934, Hitler també fou nomenat president de la República, assolí poders totals que li permeteren dissoldre la República de Weimar i proclamar el Tercer Reich, un estat autoritari, antidemocràtic i centralitzat.

La política expansionista del govern pretenia incrementar l'espai vital aplicant la teoria del Lebensraum a través de l'Anschluss (annexió) d'Àustria i les invasions dels Sudets (República Txeca) el 1938 i de Polònia el 1939, que provocarien la Segona Guerra Mundial.

• Nit dels ganivets llargs.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Incendi del Reichstag

• Dimitrov, Gueorgui. El incendio del Reichstag. Editorial Grijalbo, Colección 70. Mèxic DF. (castellà)