Paul Dessau
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 19 desembre 1894  Hamburg (Alemanya) | ||
| Mort | 28 juny 1979 (84 anys) Königs Wusterhausen (Alemanya) | ||
| Sepultura | cementiri de Dorotheenstadt | ||
| Formació | Conservatori Klindworth-Scharwenka | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | compositor, professor d'universitat, compositor de bandes sonores, musicòleg, director d'orquestra, músic | ||
| Ocupador | Acadèmia d'Art Dramàtic Ernst Busch | ||
| Partit | Partit Socialista Unificat d'Alemanya | ||
| Membre de | |||
| Gènere | Òpera i simfonia | ||
| Carrera militar | |||
| Conflicte | Primera Guerra Mundial | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Ruth Berghaus | ||
| Premis | |||
        
 | |||
Paul Dessau (Hamburg, 19 de desembre de 1899, Berlín oriental, 18 de juny de 1979) va ser un compositor alemany.
Músic precoç, als 12 anys ja donava concerts com a violinista al conservatori de Berlín, on seguí els estudis. En la dècada dels 1920, fou director d'orquestra, al Teatre de l'Òpera de Colònia, i més tard, a les de Berlín, Hamburg i Magúncia; malgrat tot, acabaria per abandonar aquestes activitats per dedicar-se plenament a la seua vocació: la composició.
El 1933, fugint del nazisme (era d'origen hebreu), emigrà a França; d'ací passà als Estats Units d'Amèrica el 1939, on travaria amistat amb Arnold Schönberg i Bertolt Brecht, amb el qual col·laborà estretament en diverses ocasions. Cal citar aquí les seves realitzacions musicals per a El cercle de guix caucasià i Mare Coratge (1946), La condemna de Lúcul (1951) i Puntila i el seu criat Mátti (1961).
Igual que Brecht, Dessau tornà al seu país el 1948; fixant la seva residència a Berlín oriental, on seguint la seva labor creadora, aconseguí tres vegades (1953, 1956 i 1965) el premi nacional de Música de la República Democràtica Alemanya.
Autor, a més, d'una coneguda Sonata per a piano (1915); un Concertino (1925) per a violí, flauta, clavecí i trompa; Marianlieder, composició per a cor i vuit instruments; i òperes com ara Lancelot (1918) i Einstein (1973), obres cíviques i himnes depurats i, alhora assequibles fins i tot per al públic menys entès, se'l considera per les seves característiques i el seu estil integrat en el moviment, netament germànic, de la Nova Objectivitat.
La seva activitat en el camp de l'ensenyament el portaria a escriure Treball a l'escola (1960), llibre de síntesi pedagògica digna de gran atenció. Vicepresident de l'Acadèmia de Belles Arts de Berlín oriental (1959-62), fou membre del Partit Comunista des dels primers anys de la seva residència en aquella zona.
Bibliografia
[modifica]
- Tom No. 18 de l'Enciclopèdia Espasa