sagnar

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/səŋˈna/
Occidental:	nord-occidental /saŋˈna/
	valencià /saɡˈnaɾ/, /saɡˈna/

• Rimes: -a(ɾ)
• Homòfon: sagnà
• Etimologia: Del català antic sangnar, del llatí sanguināre, segle XIII.

sagnar trans., intr.

1. (intransitiu) Perdre sang un ésser viu, vessar-la.

   «...jo en canvi sagnava, em vaig dur la mà al nas i sagnava, i sagnava tant que en un no res se'm va omplir de sang el palmell de la mà, i vaig sortir corrents,» (Francesc Macià i Barrado, Pirates, 2000)

2. (transitiu) Tallar un vas sanguini perquè en surti sang i així eliminar les toxines que contingui.

   «El prior Godwyn la va anar a veure i li va dir que l'havien de sagnar. Després va arribar un altre monjo per fer-ho. La va fer seure i li va fer estirar el braç fent-li posar el colze sobre un gran bol.» (Ken Follett, Un món sense fi, 2017)

3. (transitiu) Deixar un espai en blanc al marge esquerre d'un escrit.

   «Per indicar que cal sagnar tot un paràgraf llevat de la primera ratlla (paràgraf francès o a la francesa), fem el mateix signe i indiquem la quantitat de quadratins necessaris,» (Josep M.Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva, Ricard Fité, Manual dʼestil: la redacció i lʼedició de textos, 1995)

Paradigmes de flexió: sagno, sagna, sagnem

• (perdre sang) sangonejar, sanguejar, dessagnar-se, escolar-se

• sagnador
• sagnant
• sagnat

• Síl·labes: sag·nar (2)

• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB